GRAN MURALLA

Aquests dies són un non-stop de fer de tot. La veritat és que no parem, però alhora, ho disfrutem moltíssim.
Prodríem dir que en Francesc m´està ensenyant els millors racons i raconets de la ciutat. Tinc un guia (personal guide) fantàstic que em mostra els millors hotels, restaurants, bars nocturns de la ciutat pekinesa. Em sembla que aviat no quedarà decoració que se´m registeixi després de veure tantes meravelles. I és que aquests xinesos no només tenen la muralla, sinò una oferta gastronòmic, mercats i d´oci que no se l´acaben.

Però bé. Ja sé que alguns espereu que us mostri una mica la ruta típica i tòpica de qualsevol turista per Beijing. Doncs res de tot això. Potser per tots els anys que fa que viu aquí sap molt bé què s´ha de veure i des d´on.

Per fi, i després d´unes quantes roques de pujada, vam arribar a la Gran Muralla. Tot el camí era una mena de preparació pel que hauríem de veure més endavant. Era com si la mateixa muralla s´anés insinuant davant teu per acabar mostrant-se completament. Som uns afortunats i aconseguim estar en un punt on no hi ha ningú més que nosaltres tres. Fora dels circuits turístics convencionals.

Puc dir que he tornat a complir amb l´exercici físic diari. Classe d´esteps sobre pedres i escalons. Cal recuperar forces i anem a sopar amb l´Erik.

Jermaneta, aquesta foto és per tu. És que avui, pel camí, he trobat la nostra famosa planta de l´olor i no m´he resistit de fotografiar-la per tu. Quan vulguis hi tornem, ok?

ELS TRES GATS JA ESTEM A CASETA!

BEIJING

Cinc. Una paraula tant curta i tant de temps d´espera. Les coses van com van i no cal donar-li mes voltes. Hi ha qui diu que el més important és el mateix camí i no la meta, però en alguns casos hi divergeixo una miqueta.
Sigui com sigui, finalment, puc dir-me a mi mateixa que ja hi sóc. Era diumenge a les 15h quan els meus peus trepitjaven Beijing per primera vegada. Estic contenta perquè en Francesc ja no em podrà dir més que fins que no em vegi amb els seus propis ulls aquí, no es creurà les meves paraules. I és que tenia raó. Mare meva, com ha costat!!!
M´esperen i només de veure´ls se´m canvia la cara. Són en Francesc i l´Aiji. Els abraco i els faig un petó molt i molt sincer. Estic realment contenta de poder estar amb ells, parlar (encara que no m´entenguin). M´adono que hi ha idiomes que no s´aprenen i que un somriure, un petó i una abracada són paraules ben universals. Pugem al cotxe nou i no parem de parlar, parlar i parlar encara més.
Em sento captivada per la ciutat. Realment un treball de xinos. Ordre, silenci, carrers molt nets, gent molt civilitzada en la conducció, respecte cap i per la família, ordinadors als cafès, una arquitectura impressionant, memòria dels futons, portes precioses, llum molt càlida arreu, clima sec i fred (que consti que estava morena). Només fa un dia que sóc aquí i ja m´he enamorat de Beijing. Em sembla que si mai sóc una exilida, potser després de Sicília ja sabreu on me trobareu.

ENS FALTA UN GAT

De la mateixa manera que en una fotografia no es pot mostrar tota la intensitat d'un paisatge, ja que li faltara lluminositat i l'aroma de l'aire, 

amb paraules no es pot plasmar les sensacions i emocions d'aquest fantàstic viatge, ja que li faltaran els somriures, mirades, rialles...

I contestant a la teva pregunta dels últims dies:

Clar que et trobem a faltar!!!

has estat una increible companya de viatge, 

el teu somriure constant i sincer ha estat quelcom que ens ha ajudat a superar els petits incidents i ens ha carregat d'energia en els innumerables bons moments.

albert, elena i cristina

BALANÇ DE SITUACIÓ

La segona etapa d´aquest viatge ha arribat al seu final. La dels meus 3 gats. No m´ha importat tant què he vist i què he deixat de veure sino el fet de compartir amb ells un dels meus millors viatges.
Arriba el final i toca fer recompte de pèrdues i guanys. M´emporto a l´esquena una motxilla carregada d´experiències i molts (MOLTS) bons moments. Recordo amb molt de carinyo moments en els que hem rigut moltíssim i on he notat la sensació de compenetració amb els altres.
Hem compartit habitació, bany, desordre, pèrdues d´objectes, somnis i, en algun moment, fins i tot confidències. Hem fet una excursió tipus inserso pel Mekong amb el tip de riure d´en Casper quan li feiem la ona. A la frontera de Thailand-Cambodja: la parada dels visats i els cucs que hi vam menjar. Els crits que em va fer aquell home pel fet de ser noia i dir-li que no li volia donar els papers i creure´l en tot el que em deia. La cara que vam posar només de trepitjar el primer dels temples d´Angkor. La migdiada estirats damunt l´herba contemplant el temple i les arrels de lárbre que h queia per sobre. La conversa amb el senyor que ens demanava ajuda per enviar el mail als EUA dient quin era l´estat actual del monestir que estaven construint. El fuet que ens vam menjar al bus. El ball improvitzat que vam tenir al bar de la cantonada de Ho Chi Minh. Tots els cubates que hem pres amb crispetes, cacauets i lacasitos. La partida de parxis amb en Bang a Hoian. Passar tot el dia sota la pluja amb láigua fins quasi els genolls. Els mails que esperàvem i que ens donaven notícies dels de casa. El blog. Pedalar la bici portant a una altra persona al darrera (feia anys que n hi havia tornat i em va fer il.lusió). Depilar-nos i fer-nos la primera manicura/pedicura de la nostra vida just al mig dún mercat ben ronyós de Hoian. Menjar bols d´arròs i bananes i ous per esmorzar. Hores i més hores de passejades, tuk-tuk, bus, avió, cotxe i trens amb aires acondicionats o massa alts o inexistents. Conèixer un taxista amb un llibre de frases pujades de to bilingüe (tócame aki, tu eres mi tigre, es mi primera vez). En Son que ens va dibuixar a Hue i que ens va convidar a la seva exposicio de quadres a Hanoi. L´avi del restaurant de Hue que ens va convidar al primer milk coffee iced i després a te, presentant-nos a la seva dona i després al net. El cubata que ens vam pendre al bus nocturn amb els vietnamites a canvi de lacasitos i cacauets. El nostre cafè amb llet diari que ens prenem com un dels millors luxes. El grup que vam tenir durant el trekking de Sapa (les belgues i els thais). Els menjars que ens van preparar la família d´indígenes, especialment les patates fregides amb all. El happy-water al que no podíem negar-nos de beure en cada oferiment la mateixa nit. Lávi de 85 anys que vam conèixer de bon matí mirant el partit de bàdminton i la seva conversa a Hoian. Les quatre preguntes claus de Sapa (com et dius? d´on ets? quants anys tens? estas casat/da?). Les tortures d´haver de dir que no a tot el que ens volien vendre. El "it´s hot, hot, hot!!!" de l´Elena enmig d´aquell bus on ens rostíem. Els paisatges durant els trajectes. El món dels esperits, morts, budes, làpides, capses d´esqueles. "Som uns sense papers" durant 5 dies (do you know your visa has already expired? NOOOOOOOOOOOOOOOOOO! Vols dir?). Les 1500 i no sé quantes illestes de Halong Bay. Els intercanvis de parelles que hem imaginat i el nostre "particular marujeo". Les estones que hem passat amb en Gidi i la promesa de que el visitarem a Israel. Els moments de silenci (pocs però que també hi han sigut). Els petons que una demanava. Les guerres de coixins només de començar i acabar el dia amb la Crispeta. Els "auto-regals" amb l´Albert. Els regatejos. Els mercats tant ben organitzats que hem vist. La pomada del tigre i el líquid esnifador que m´he oblidat de comprar. La migdiada que vam fer al teatre de les titelles. Les donacions d´última hora de l´Elena. Els intents de canvis de la gorra de l´Albert. El FMI, l´euribor i les classes d´economia amb la Cristina (funciona!!!). Les ungles llargues de la mà dreta i les ungles pintades tant detalladament. La cançó del despertador.

GATS: que heu sigut fantàstics. Inigualables. Un plaer haver compartit amb vosaltres tots aquests moments i haver-los fet encara més màgics. Que ha sigut atravessar aquella línia i ja trobar-vos a faltar. Un petó ben i ben gran a tots 3.

SAPA

RECORDANT ELS PRIMERS DIES...

Avui ens ha tornat a ploure, per tant ens hem posat melancolics i hem decidit penjar fotos dels primers dies...
i aqui la teniu, la nostra Kimeta preferida, que ens va acompanyar un trajecte amb barca




i com cada dia, maletes fetes i cap a la proxima aventura.

SESSIO DE BEAUTY

Encara que ho pugui semblar, nosaltres encara no hem perdut el nostre glamour i ens vam decidir a provar la depilacio vietnamita. Nenes que ens seguiu via blog: "AIXO ES LA REVOLUCIO A LES TRENES DE LES CAMES!!! S'han acabat les cremes, ceres, laser". No hi ha res com un fil lligat pels dos caps i una mica de practica al utilitzar-lo. Portem a l'Albert perque us n'ensenyi. Aixo si, abans parlarem de preus! i no s'hi val a negociar-los a la baixa.
Ens depilem les cames perque no ens atrevim ni amb ingles, aixelles ni amb la cara. Continuem fent-nos una manicura i pedicura i tot pel modic preu de 8 euros!!!
I es que com diu l'anunci aquell que tant ens agrada "l'oreal porque yo lo valgo".

El lloc no te desperdici. Just al bell mig del mercat. NOMES FALTARIA! n

o us haureu pas imaginat que aniriem a un centre de bellesa com Deu mana amb camilles esterilitzades, esteticients amb bates blanques i diplomes penjats a totes les parets, no?

No ens hem atrevit a posar les fotos "del antes" perque ja ens fem una mica la idea del que pensarieu.

L'Albert en plena feina. Es que en teniem un pilo. I li ha donat temps a apendre'n i tot.

Schiffers, schiffers!!!

Una geisha com cal ha d'anar sempre immaculada.

le

VOLTANT PER HUE

Aquesta es la famosa ciutadella de HUe, que compodeu veure estaba en un estat lamentable... pero tambe tenia el seu encant.
el nostre dinar, la tipica sopa de Pho, que seria aigua bruta amb fideus i quatre herbetes, pero amb un gust delicios!!

aixo si que es treball de grup, no creieu?!
i finalment l-Anna Maria, amb el seu nou amic que no enteniem gaire el que ens deia, pero afortunadament el somriure i els gestos son universals.

VERANO AZUL

Despres de dos dies de pluja intensa, el sol es va dignar a sortir i "brillar" per nosaltres. Aixi doncs, decidim anar a passar el mati a My Son i veure tot el que era un colectiu de temples, lingas (busqueu el seu significat) i altres monuments en ruines. La nostra biblia ens ho recomenava de totes totes i ho comparava en tot moment amb els temples de Bagan (Myanmar), Angkor (Cambodja) i Burudur (Java). No sabem per on agafar-ho pero, potser es q estem molt ben acostumats, no s'hi assemblava massa.

Retornem cap a Hoi An i ens lloguem unes bicis. Ja ens teniu cantant la "canco d'en Chanquete ha muerto" i xiulant. Pero de cop, sentim un PFFFFffffffffffffff...... Se'ns rebenta una roda i ja ens veieu pedalant dos en una bici, i un altre carregant la bici amb la roda explotada.

Evidentment, ens vam parar pq algu ens hi poses vent, pero la situacio no podia anar a pitjor i acaben de rebentar-la del tot.

Pel cami ens vam anar preguntant on CARAI ha anat a parar tota l'aigua de la pluja pq no la veiem enlloc. Sera q la terra se l'ha empassat? Doncs, si, si. La terra, el riu i el mar l'ha xuclada tota, tota.

Al vespre improvitzem una partida de parxis amb 4 fulls de paper, un dau fabricat amb la capseta del sabonet i les fitxes de colors dels lacasitos del mercat. Truquen a la porta de la nostra habitacio i en Bang s'afegeix a la partida. Cal explicar-li les instruccions en angles pero, el nano, deu ser per no perdre la partida, apren les normes a la primera i agafa una aficio desmesurada per matar-nos les fitxes i sumar 20 punts. Al final, i degut a la seva simpatia amb nosaltres i explicacions de com funciona el "feng shui" a Vietnam, decidim regalar-li tot el joc.