BSO - 3 cançons

Em sento anyorada d´aquests 37 dies. No puc evitar pensar-hi i sentir-me una mica trista. No puc evitar enviar algun missatge de bona nit als 3 gats abans d´anar a dormir. Ni intentar quedar de totes-totes amb algun d´ells. Trobo a faltar TANTES coses que sé que això portarà dies. Intento posar-me les flip-flop i posar la calefacció al màxim, però, desenganyem-nos, res és el mateix.
He evitat al màxim, obrir l´MP4 i escoltar qualsevol d´aquestes cançons. I és que formaran part per sempre més de la bso del meu viatge amb vosaltres.

Tracy Chapman "The promise".-
La primera vegada que sóc conscient d´escoltar-la és aquell dia mentre feiem la migdiada damunt l´herba d´aquell temple d´Angkor. Recordo que mentre intentava treure la lletra, uns nens em somreien i m´hi vaig acostar perquè tenien vergonya. M´explicaven que estaven visquent en un orferinat. El seu somriure dolç i les ganes d´apendre de nosaltres.




Jason Mraz "I´m yours".-
La Mir me la va presentar. I si, és un resum perfecte de qualsevol viatge per Àsia. La sensació de llibertat en qualsevol moment. És mar, muntanya, avions, bus, colors, olors, sensacions, idees, ànims, ... Una gorra, pantalons curts, samarreta de tires, unes ulleres de sol i unes flip-flop. Tot l´equipatge que realment necessites és sobre i dins un mateix. No cal res més. Només ganes de viure, ganes a experiències noves, ganes de gent, d´abraçar i compartir. Vols apendre, donar i rebre dels altres i de la vida.
Em recorda aquelles nits al tren i al bus. Quan tothom dorm amb silenci i no tens res més a la vista que el paisatge, de tant en tant il.luminat, per les mateixes llums del carrer. I l´altre record serà sempre l´última setmana del viatge. El "repeat" sense parar. El somriure de l´Ayi, el comentari de l´Erik i la cara d´en Francesc només de pujar el cotxe i mirar la radio.



Coldplay "viva la vida".-
No calen paraules. Només sentir-la. Tres paraules que signifiquen tant.

AM

TORNADA AL CAMP BASE

Ja només falten unes hores. Fa més de cinc setmanes que sóc fora i se´m fa difícil acomiadar-me. Potser per això, mai he sigut partidària de l´adéu sinò un arreveure o un fins aviat. Tot i així, en aquest cas, cap de les dos se m´hi ajusta del tot.

Francesc, saps prou bé què és per mi aquest país. Me n´he enamorat des del mateix moment que em vau recollir a l´aeroport. Només fa una setmana que estic aquí, encara no he marxat i ja t´he dit mil vegades que hi tornaria. T´agraeixo que m´hagis obert les portes de casa teva, dels teus amics, de la ciutat. M´emporto molts bons moments: la xerrada de la primera nit, les hores amb cotxe amb "I´m yours" d´en Jason Mraz, el passe de moda a casa teva, la passejada amb bici, els misteris dels palets per menjar, els bons menjars (sobretot sense arròs), el cafè amb llet del matí mentre parlàvem-internet-cub de rubik, les sortides a la nit, la muralla, les vistes nocturnes, els hotels, mercats, les teves abracades, la teva jaqueta, les "indirectes" amb somriure tot seguit, la primera tarda als hutongs, les fotos dels altres anys, el diamond game i les partides d´escacs, ...

Petons a l´Andy, a l´Amy, en Pablo, l´Esteban, en Matías, en Martin i la Lisa, l´Erik i SOBRETOT a l´Ayi per haver-me tractat com una més de la colla durant aquests dies.

Francesc, merci de debò per tot això i per molt més.

Tanco la motxilla i miro enrera. M´adono del que aquest viatge ha significat per mi. Un munt de vivències noves, nous amics i retrobament amb d´altres (la Mir i en Francesc). Les expectatives inicials s´han complert amb escreix. Vinc carregada d´energia, de llistes per fer, propòsits nous, idees i il.lusió per comencar-les. Em sento relaxada i felic. Sé que, amb els que he compartit les darreres setmanes us ho he repetit un piló de vegades. GRÀCIES per regalar-me aquest viatge, per haver-lo compartit.

Aquest és l´últim post d´aquest blog. El vam comencar perquè estàvem malalts d´asianitis. Torno perquè no hi ha cura. No l´he trobada enlloc. He preguntat per la medicina tradicional i per la teòrica. Hem provat els massatges i l´unguent del tigre. Sento tots els símptomes com s´accentuen i m´adono que potser, el millor (de fet, n´estic segura) és comprar un altre bitllet de tornada cap a aquestes terres.

DE COPES PER BEIJING

De records que me´n porto de Beijing n´hi ha moltíssims. Pocs d´ells són els típics de qualsevol turista. Diguem que aquests dies me´ls he passat en mercats diversos, d´hotel en hotel, he recorregut un munt de bars per pendre copes, pubs i discos. Aquests xinos estan fent un treball arquitectònic excel.lent i la decoració no queda gens curta. Calia comprovar-ho en primera persona.
Com que ens esperaven dos dies de molta moguda nocturna, ens havíem de disfressar per la ocasió. Després d´un mes de posar-me la primera samarreta que trobava al capdemunt de la motxilla, uns pantalons curts i unes flip-flop, ja no recordava què era posar-me un texans amb unes botes. Així que buscant entre les meves pertinences m´adono que no tenia res per la ocasió i calia anar de shopping. Amb en Francesc d´assessor d´imatge, em compro botes, sabates, cinturó, jaqueta, texans, jersei, bolso i altres regals. I comencem amb la sessió de pretty woman i handsome man.

Ahir a la tarda, cancats de tantes compres vam decidir fer una bona migdiada (ja m´estic entrenant per quan torni altre cop). Ens llevem, arreglem (quina il.lusió que em feia anar d´estreno!!) i cap al bar d´un argentí que vaig conèixer el dilluns per pendre una copa de vi i veure a ballar tango. Ens quedem amb ganes de festa i cap a ballar al pòdium.

Avui ens havíem de llevar aviat perquè teníem un brunch per celebrar l´aniversari d´un bon amic d´en Francesc. Ho hem celebrat tipus globalització, i és que hi havia gent de tot arreu. Una festa molt bonica, on ens hem especialitzat amb els vins i la xocolata.

Amy, AM i Francesc

Lisa i Martin (amfitrió de la festa)

Mathias, Wendy, Amy, Martin, AM, Lisa i Andy

Mathias, Francesc, Amy, Wendy, Martin, Lisa, AM i Andy

Portàvem estona sense menjar i altre cop! Aquesta vegada amb l´Erik i l´Andy

I de festa altre cop. I és que, segons em diuen, es fan uns farts de treballar tots plegats. Però la festa la coneixen i de debò.

GRAN MURALLA

Aquests dies són un non-stop de fer de tot. La veritat és que no parem, però alhora, ho disfrutem moltíssim.
Prodríem dir que en Francesc m´està ensenyant els millors racons i raconets de la ciutat. Tinc un guia (personal guide) fantàstic que em mostra els millors hotels, restaurants, bars nocturns de la ciutat pekinesa. Em sembla que aviat no quedarà decoració que se´m registeixi després de veure tantes meravelles. I és que aquests xinesos no només tenen la muralla, sinò una oferta gastronòmic, mercats i d´oci que no se l´acaben.

Però bé. Ja sé que alguns espereu que us mostri una mica la ruta típica i tòpica de qualsevol turista per Beijing. Doncs res de tot això. Potser per tots els anys que fa que viu aquí sap molt bé què s´ha de veure i des d´on.

Per fi, i després d´unes quantes roques de pujada, vam arribar a la Gran Muralla. Tot el camí era una mena de preparació pel que hauríem de veure més endavant. Era com si la mateixa muralla s´anés insinuant davant teu per acabar mostrant-se completament. Som uns afortunats i aconseguim estar en un punt on no hi ha ningú més que nosaltres tres. Fora dels circuits turístics convencionals.

Puc dir que he tornat a complir amb l´exercici físic diari. Classe d´esteps sobre pedres i escalons. Cal recuperar forces i anem a sopar amb l´Erik.

Jermaneta, aquesta foto és per tu. És que avui, pel camí, he trobat la nostra famosa planta de l´olor i no m´he resistit de fotografiar-la per tu. Quan vulguis hi tornem, ok?

ELS TRES GATS JA ESTEM A CASETA!

BEIJING

Cinc. Una paraula tant curta i tant de temps d´espera. Les coses van com van i no cal donar-li mes voltes. Hi ha qui diu que el més important és el mateix camí i no la meta, però en alguns casos hi divergeixo una miqueta.
Sigui com sigui, finalment, puc dir-me a mi mateixa que ja hi sóc. Era diumenge a les 15h quan els meus peus trepitjaven Beijing per primera vegada. Estic contenta perquè en Francesc ja no em podrà dir més que fins que no em vegi amb els seus propis ulls aquí, no es creurà les meves paraules. I és que tenia raó. Mare meva, com ha costat!!!
M´esperen i només de veure´ls se´m canvia la cara. Són en Francesc i l´Aiji. Els abraco i els faig un petó molt i molt sincer. Estic realment contenta de poder estar amb ells, parlar (encara que no m´entenguin). M´adono que hi ha idiomes que no s´aprenen i que un somriure, un petó i una abracada són paraules ben universals. Pugem al cotxe nou i no parem de parlar, parlar i parlar encara més.
Em sento captivada per la ciutat. Realment un treball de xinos. Ordre, silenci, carrers molt nets, gent molt civilitzada en la conducció, respecte cap i per la família, ordinadors als cafès, una arquitectura impressionant, memòria dels futons, portes precioses, llum molt càlida arreu, clima sec i fred (que consti que estava morena). Només fa un dia que sóc aquí i ja m´he enamorat de Beijing. Em sembla que si mai sóc una exilida, potser després de Sicília ja sabreu on me trobareu.

ENS FALTA UN GAT

De la mateixa manera que en una fotografia no es pot mostrar tota la intensitat d'un paisatge, ja que li faltara lluminositat i l'aroma de l'aire, 

amb paraules no es pot plasmar les sensacions i emocions d'aquest fantàstic viatge, ja que li faltaran els somriures, mirades, rialles...

I contestant a la teva pregunta dels últims dies:

Clar que et trobem a faltar!!!

has estat una increible companya de viatge, 

el teu somriure constant i sincer ha estat quelcom que ens ha ajudat a superar els petits incidents i ens ha carregat d'energia en els innumerables bons moments.

albert, elena i cristina