viernes, 7 de noviembre de 2008

BSO - 3 cançons

Em sento anyorada d´aquests 37 dies. No puc evitar pensar-hi i sentir-me una mica trista. No puc evitar enviar algun missatge de bona nit als 3 gats abans d´anar a dormir. Ni intentar quedar de totes-totes amb algun d´ells. Trobo a faltar TANTES coses que sé que això portarà dies. Intento posar-me les flip-flop i posar la calefacció al màxim, però, desenganyem-nos, res és el mateix.
He evitat al màxim, obrir l´MP4 i escoltar qualsevol d´aquestes cançons. I és que formaran part per sempre més de la bso del meu viatge amb vosaltres.



Tracy Chapman "The promise".-
La primera vegada que sóc conscient d´escoltar-la és aquell dia mentre feiem la migdiada damunt l´herba d´aquell temple d´Angkor. Recordo que mentre intentava treure la lletra, uns nens em somreien i m´hi vaig acostar perquè tenien vergonya. M´explicaven que estaven visquent en un orferinat. El seu somriure dolç i les ganes d´apendre de nosaltres.




Jason Mraz "I´m yours".-
La Mir me la va presentar. I si, és un resum perfecte de qualsevol viatge per Àsia. La sensació de llibertat en qualsevol moment. És mar, muntanya, avions, bus, colors, olors, sensacions, idees, ànims, ... Una gorra, pantalons curts, samarreta de tires, unes ulleres de sol i unes flip-flop. Tot l´equipatge que realment necessites és sobre i dins un mateix. No cal res més. Només ganes de viure, ganes a experiències noves, ganes de gent, d´abraçar i compartir. Vols apendre, donar i rebre dels altres i de la vida.
Em recorda aquelles nits al tren i al bus. Quan tothom dorm amb silenci i no tens res més a la vista que el paisatge, de tant en tant il.luminat, per les mateixes llums del carrer. I l´altre record serà sempre l´última setmana del viatge. El "repeat" sense parar. El somriure de l´Ayi, el comentari de l´Erik i la cara d´en Francesc només de pujar el cotxe i mirar la radio.



Coldplay "viva la vida".-
No calen paraules. Només sentir-la. Tres paraules que signifiquen tant.

AM

domingo, 2 de noviembre de 2008

TORNADA AL CAMP BASE

Ja només falten unes hores. Fa més de cinc setmanes que sóc fora i se´m fa difícil acomiadar-me. Potser per això, mai he sigut partidària de l´adéu sinò un arreveure o un fins aviat. Tot i així, en aquest cas, cap de les dos se m´hi ajusta del tot.

Francesc, saps prou bé què és per mi aquest país. Me n´he enamorat des del mateix moment que em vau recollir a l´aeroport. Només fa una setmana que estic aquí, encara no he marxat i ja t´he dit mil vegades que hi tornaria. T´agraeixo que m´hagis obert les portes de casa teva, dels teus amics, de la ciutat. M´emporto molts bons moments: la xerrada de la primera nit, les hores amb cotxe amb "I´m yours" d´en Jason Mraz, el passe de moda a casa teva, la passejada amb bici, els misteris dels palets per menjar, els bons menjars (sobretot sense arròs), el cafè amb llet del matí mentre parlàvem-internet-cub de rubik, les sortides a la nit, la muralla, les vistes nocturnes, els hotels, mercats, les teves abracades, la teva jaqueta, les "indirectes" amb somriure tot seguit, la primera tarda als hutongs, les fotos dels altres anys, el diamond game i les partides d´escacs, ...

Petons a l´Andy, a l´Amy, en Pablo, l´Esteban, en Matías, en Martin i la Lisa, l´Erik i SOBRETOT a l´Ayi per haver-me tractat com una més de la colla durant aquests dies.

Francesc, merci de debò per tot això i per molt més.





Tanco la motxilla i miro enrera. M´adono del que aquest viatge ha significat per mi. Un munt de vivències noves, nous amics i retrobament amb d´altres (la Mir i en Francesc). Les expectatives inicials s´han complert amb escreix. Vinc carregada d´energia, de llistes per fer, propòsits nous, idees i il.lusió per comencar-les. Em sento relaxada i felic. Sé que, amb els que he compartit les darreres setmanes us ho he repetit un piló de vegades. GRÀCIES per regalar-me aquest viatge, per haver-lo compartit.

Aquest és l´últim post d´aquest blog. El vam comencar perquè estàvem malalts d´asianitis. Torno perquè no hi ha cura. No l´he trobada enlloc. He preguntat per la medicina tradicional i per la teòrica. Hem provat els massatges i l´unguent del tigre. Sento tots els símptomes com s´accentuen i m´adono que potser, el millor (de fet, n´estic segura) és comprar un altre bitllet de tornada cap a aquestes terres.

sábado, 1 de noviembre de 2008

DE COPES PER BEIJING

De records que me´n porto de Beijing n´hi ha moltíssims. Pocs d´ells són els típics de qualsevol turista. Diguem que aquests dies me´ls he passat en mercats diversos, d´hotel en hotel, he recorregut un munt de bars per pendre copes, pubs i discos. Aquests xinos estan fent un treball arquitectònic excel.lent i la decoració no queda gens curta. Calia comprovar-ho en primera persona.
Com que ens esperaven dos dies de molta moguda nocturna, ens havíem de disfressar per la ocasió. Després d´un mes de posar-me la primera samarreta que trobava al capdemunt de la motxilla, uns pantalons curts i unes flip-flop, ja no recordava què era posar-me un texans amb unes botes. Així que buscant entre les meves pertinences m´adono que no tenia res per la ocasió i calia anar de shopping. Amb en Francesc d´assessor d´imatge, em compro botes, sabates, cinturó, jaqueta, texans, jersei, bolso i altres regals. I comencem amb la sessió de pretty woman i handsome man.


Ahir a la tarda, cancats de tantes compres vam decidir fer una bona migdiada (ja m´estic entrenant per quan torni altre cop). Ens llevem, arreglem (quina il.lusió que em feia anar d´estreno!!) i cap al bar d´un argentí que vaig conèixer el dilluns per pendre una copa de vi i veure a ballar tango. Ens quedem amb ganes de festa i cap a ballar al pòdium.

Avui ens havíem de llevar aviat perquè teníem un brunch per celebrar l´aniversari d´un bon amic d´en Francesc. Ho hem celebrat tipus globalització, i és que hi havia gent de tot arreu. Una festa molt bonica, on ens hem especialitzat amb els vins i la xocolata.


Amy, AM i Francesc

Lisa i Martin (amfitrió de la festa)
Mathias, Wendy, Amy, Martin, AM, Lisa i Andy
Mathias, Francesc, Amy, Wendy, Martin, Lisa, AM i Andy

Portàvem estona sense menjar i altre cop! Aquesta vegada amb l´Erik i l´Andy

I de festa altre cop. I és que, segons em diuen, es fan uns farts de treballar tots plegats. Però la festa la coneixen i de debò.

jueves, 30 de octubre de 2008

GRAN MURALLA


Aquests dies són un non-stop de fer de tot. La veritat és que no parem, però alhora, ho disfrutem moltíssim.
Prodríem dir que en Francesc m´està ensenyant els millors racons i raconets de la ciutat. Tinc un guia (personal guide) fantàstic que em mostra els millors hotels, restaurants, bars nocturns de la ciutat pekinesa. Em sembla que aviat no quedarà decoració que se´m registeixi després de veure tantes meravelles. I és que aquests xinesos no només tenen la muralla, sinò una oferta gastronòmic, mercats i d´oci que no se l´acaben.

Però bé. Ja sé que alguns espereu que us mostri una mica la ruta típica i tòpica de qualsevol turista per Beijing. Doncs res de tot això. Potser per tots els anys que fa que viu aquí sap molt bé què s´ha de veure i des d´on.
Per fi, i després d´unes quantes roques de pujada, vam arribar a la Gran Muralla. Tot el camí era una mena de preparació pel que hauríem de veure més endavant. Era com si la mateixa muralla s´anés insinuant davant teu per acabar mostrant-se completament. Som uns afortunats i aconseguim estar en un punt on no hi ha ningú més que nosaltres tres. Fora dels circuits turístics convencionals.

Puc dir que he tornat a complir amb l´exercici físic diari. Classe d´esteps sobre pedres i escalons. Cal recuperar forces i anem a sopar amb l´Erik.

Jermaneta, aquesta foto és per tu. És que avui, pel camí, he trobat la nostra famosa planta de l´olor i no m´he resistit de fotografiar-la per tu. Quan vulguis hi tornem, ok?

ELS TRES GATS JA ESTEM A CASETA!

martes, 28 de octubre de 2008

BEIJING



Cinc. Una paraula tant curta i tant de temps d´espera. Les coses van com van i no cal donar-li mes voltes. Hi ha qui diu que el més important és el mateix camí i no la meta, però en alguns casos hi divergeixo una miqueta.
Sigui com sigui, finalment, puc dir-me a mi mateixa que ja hi sóc. Era diumenge a les 15h quan els meus peus trepitjaven Beijing per primera vegada. Estic contenta perquè en Francesc ja no em podrà dir més que fins que no em vegi amb els seus propis ulls aquí, no es creurà les meves paraules. I és que tenia raó. Mare meva, com ha costat!!!
M´esperen i només de veure´ls se´m canvia la cara. Són en Francesc i l´Aiji. Els abraco i els faig un petó molt i molt sincer. Estic realment contenta de poder estar amb ells, parlar (encara que no m´entenguin). M´adono que hi ha idiomes que no s´aprenen i que un somriure, un petó i una abracada són paraules ben universals. Pugem al cotxe nou i no parem de parlar, parlar i parlar encara més.
Em sento captivada per la ciutat. Realment un treball de xinos. Ordre, silenci, carrers molt nets, gent molt civilitzada en la conducció, respecte cap i per la família, ordinadors als cafès, una arquitectura impressionant, memòria dels futons, portes precioses, llum molt càlida arreu, clima sec i fred (que consti que estava morena). Només fa un dia que sóc aquí i ja m´he enamorat de Beijing. Em sembla que si mai sóc una exilida, potser després de Sicília ja sabreu on me trobareu.

lunes, 27 de octubre de 2008

ENS FALTA UN GAT

De la mateixa manera que en una fotografia no es pot mostrar tota la intensitat d'un paisatge, ja que li faltara lluminositat i l'aroma de l'aire, 
amb paraules no es pot plasmar les sensacions i emocions d'aquest fantàstic viatge, ja que li faltaran els somriures, mirades, rialles...

I contestant a la teva pregunta dels últims dies:
Clar que et trobem a faltar!!!

has estat una increible companya de viatge, 
el teu somriure constant i sincer ha estat quelcom que ens ha ajudat a superar els petits incidents i ens ha carregat d'energia en els innumerables bons moments.

albert, elena i cristina

domingo, 26 de octubre de 2008

BALANÇ DE SITUACIÓ




La segona etapa d´aquest viatge ha arribat al seu final. La dels meus 3 gats. No m´ha importat tant què he vist i què he deixat de veure sino el fet de compartir amb ells un dels meus millors viatges.
Arriba el final i toca fer recompte de pèrdues i guanys. M´emporto a l´esquena una motxilla carregada d´experiències i molts (MOLTS) bons moments. Recordo amb molt de carinyo moments en els que hem rigut moltíssim i on he notat la sensació de compenetració amb els altres.
Hem compartit habitació, bany, desordre, pèrdues d´objectes, somnis i, en algun moment, fins i tot confidències. Hem fet una excursió tipus inserso pel Mekong amb el tip de riure d´en Casper quan li feiem la ona. A la frontera de Thailand-Cambodja: la parada dels visats i els cucs que hi vam menjar. Els crits que em va fer aquell home pel fet de ser noia i dir-li que no li volia donar els papers i creure´l en tot el que em deia. La cara que vam posar només de trepitjar el primer dels temples d´Angkor. La migdiada estirats damunt l´herba contemplant el temple i les arrels de lárbre que h queia per sobre. La conversa amb el senyor que ens demanava ajuda per enviar el mail als EUA dient quin era l´estat actual del monestir que estaven construint. El fuet que ens vam menjar al bus. El ball improvitzat que vam tenir al bar de la cantonada de Ho Chi Minh. Tots els cubates que hem pres amb crispetes, cacauets i lacasitos. La partida de parxis amb en Bang a Hoian. Passar tot el dia sota la pluja amb láigua fins quasi els genolls. Els mails que esperàvem i que ens donaven notícies dels de casa. El blog. Pedalar la bici portant a una altra persona al darrera (feia anys que n hi havia tornat i em va fer il.lusió). Depilar-nos i fer-nos la primera manicura/pedicura de la nostra vida just al mig dún mercat ben ronyós de Hoian. Menjar bols d´arròs i bananes i ous per esmorzar. Hores i més hores de passejades, tuk-tuk, bus, avió, cotxe i trens amb aires acondicionats o massa alts o inexistents. Conèixer un taxista amb un llibre de frases pujades de to bilingüe (tócame aki, tu eres mi tigre, es mi primera vez). En Son que ens va dibuixar a Hue i que ens va convidar a la seva exposicio de quadres a Hanoi. L´avi del restaurant de Hue que ens va convidar al primer milk coffee iced i després a te, presentant-nos a la seva dona i després al net. El cubata que ens vam pendre al bus nocturn amb els vietnamites a canvi de lacasitos i cacauets. El nostre cafè amb llet diari que ens prenem com un dels millors luxes. El grup que vam tenir durant el trekking de Sapa (les belgues i els thais). Els menjars que ens van preparar la família d´indígenes, especialment les patates fregides amb all. El happy-water al que no podíem negar-nos de beure en cada oferiment la mateixa nit. Lávi de 85 anys que vam conèixer de bon matí mirant el partit de bàdminton i la seva conversa a Hoian. Les quatre preguntes claus de Sapa (com et dius? d´on ets? quants anys tens? estas casat/da?). Les tortures d´haver de dir que no a tot el que ens volien vendre. El "it´s hot, hot, hot!!!" de l´Elena enmig d´aquell bus on ens rostíem. Els paisatges durant els trajectes. El món dels esperits, morts, budes, làpides, capses d´esqueles. "Som uns sense papers" durant 5 dies (do you know your visa has already expired? NOOOOOOOOOOOOOOOOOO! Vols dir?). Les 1500 i no sé quantes illestes de Halong Bay. Els intercanvis de parelles que hem imaginat i el nostre "particular marujeo". Les estones que hem passat amb en Gidi i la promesa de que el visitarem a Israel. Els moments de silenci (pocs però que també hi han sigut). Els petons que una demanava. Les guerres de coixins només de començar i acabar el dia amb la Crispeta. Els "auto-regals" amb l´Albert. Els regatejos. Els mercats tant ben organitzats que hem vist. La pomada del tigre i el líquid esnifador que m´he oblidat de comprar. La migdiada que vam fer al teatre de les titelles. Les donacions d´última hora de l´Elena. Els intents de canvis de la gorra de l´Albert. El FMI, l´euribor i les classes d´economia amb la Cristina (funciona!!!). Les ungles llargues de la mà dreta i les ungles pintades tant detalladament. La cançó del despertador.

GATS: que heu sigut fantàstics. Inigualables. Un plaer haver compartit amb vosaltres tots aquests moments i haver-los fet encara més màgics. Que ha sigut atravessar aquella línia i ja trobar-vos a faltar. Un petó ben i ben gran a tots 3.

viernes, 24 de octubre de 2008

jueves, 16 de octubre de 2008

RECORDANT ELS PRIMERS DIES...

Avui ens ha tornat a ploure, per tant ens hem posat melancolics i hem decidit penjar fotos dels primers dies...
i aqui la teniu, la nostra Kimeta preferida, que ens va acompanyar un trajecte amb barca




i com cada dia, maletes fetes i cap a la proxima aventura.

SESSIO DE BEAUTY

Encara que ho pugui semblar, nosaltres encara no hem perdut el nostre glamour i ens vam decidir a provar la depilacio vietnamita. Nenes que ens seguiu via blog: "AIXO ES LA REVOLUCIO A LES TRENES DE LES CAMES!!! S'han acabat les cremes, ceres, laser". No hi ha res com un fil lligat pels dos caps i una mica de practica al utilitzar-lo. Portem a l'Albert perque us n'ensenyi. Aixo si, abans parlarem de preus! i no s'hi val a negociar-los a la baixa.
Ens depilem les cames perque no ens atrevim ni amb ingles, aixelles ni amb la cara. Continuem fent-nos una manicura i pedicura i tot pel modic preu de 8 euros!!!
I es que com diu l'anunci aquell que tant ens agrada "l'oreal porque yo lo valgo".


El lloc no te desperdici. Just al bell mig del mercat. NOMES FALTARIA! n
o us haureu pas imaginat que aniriem a un centre de bellesa com Deu mana amb camilles esterilitzades, esteticients amb bates blanques i diplomes penjats a totes les parets, no?

No ens hem atrevit a posar les fotos "del antes" perque ja ens fem una mica la idea del que pensarieu.

L'Albert en plena feina. Es que en teniem un pilo. I li ha donat temps a apendre'n i tot.


Schiffers, schiffers!!!



Una geisha com cal ha d'anar sempre immaculada.
le

VOLTANT PER HUE

Aquesta es la famosa ciutadella de HUe, que compodeu veure estaba en un estat lamentable... pero tambe tenia el seu encant.
el nostre dinar, la tipica sopa de Pho, que seria aigua bruta amb fideus i quatre herbetes, pero amb un gust delicios!!

aixo si que es treball de grup, no creieu?!
i finalment l-Anna Maria, amb el seu nou amic que no enteniem gaire el que ens deia, pero afortunadament el somriure i els gestos son universals.